dilluns, 7 d’agost de 2017

"Ningú pot cuidar el meu familiar millor que jo"

La responsabilitat de cuidar sovint està marcada per la sobreexigència i el perfeccionisme.

Font: Google Images

"Ningú pot cuidar el meu familiar millor que jo" és un pensament que sovint acompanya als cuidadors i cuidadores i, amb certa probabilitat, es podria dir que és cert ja que el fet de dedicar temps a atendre la persona que cuidem fa que la coneguem molt bé i haguem après a tenir cura d'ella cada cop millor.

Però, a vegades, a les necessitats d'atenció del nostre familiar, li afegim una forta autoexigència, una responsabilitat excessiva, un voler fer-ho tot perfecte o tenir-ho tot controlat.  I tot això pot fer que ens costi delegar, o sentim desconfiança cap a alguna persona que ens ofereix ajuda, que volguem preveure-ho tot fins i tot allò imprevisible,  que no acceptem cap errada,... i per això som capaços de renunciar a descansar, a realitzar activitats que ens fan gaudir, a veure els amics,...

No hem d'oblidar que cuidar a un familiar dependent és una situació que es prolonga en el temps i aquest ritme que ens autoimposem difícilment es pot mantenir diàriament.

Demanar ajuda a altres familiars, amics o veins i deixar-se ajudar o fer ús dels diferents serveis existents com serveis a domicili, serveis d'estada diurna, serveis de respir,... és un dels millors antídots per poder fer front a aquesta situació.
"Demanar ajuda no és un signe de debilitat”
De fet, segurament més d'una vegada hem pensat: "si algú em pogués ajudar". Però, curiosament gran part de les persones cuidadores no la demanen  o no ho fan sempre que els hi és necessari. I per què pot ser difícil demanar ajuda i acceptar-la?
Aquí ens trobem sovint amb sentiments, pensaments, creences i pors diverses com sentir vergonya, la por a ser jutjat o la por a les reaccions dels altres, pensar que hauríem de poder fer-ho tot sols, creure que la persona que cuidem no ho acceptarà, sentir-nos culpables per separar-nos durant una estona del nostre familiar o per estar passant una bona estona, creure que si demanem ajuda significa que som dèbils o que hem fracassat,...

I tot això està molt lluny de la realitat ja que demanar ajuda no és un signe de debilitat, ni de fracàs, ni d'evitar responsabilitats sinó un pas per acceptar les nostres limitacions i una forma excel·lent de cuidar-nos a nosaltres i al nostre familiar.

A més repartir responsabilitats amb altres persones també fa que el nostre entorn comprengui millor la nostra situació i com ens podem sentir, ajuda a evitar exposar-nos a acabar emmalaltint i ens permet gaudir més de les estones que dediquem al nostre familiar en situació de dependència.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada